TEATRE
El teatre de Tàrraco va ser construït pels vols del 10 aC., i el seu abandonament caldria situar-lo a finals del segle II dC. L’edifici acollia diverses festes anuals que comprenien espectacles escènics, danses, cants corals i representacions molt gèneres molt variats (comèdies, recitationes, cançons, pantomims…). El teatre era, en definitiva, un espai de trobada i de comunió cívica per als ciutadans romans de Tàrraco, un lloc comú en el qual poder expressar l’adscripció de la societat a l’estat en el qual les manifestacions més profanes s’imbricaven amb les més religioses, com ara el culte imperial.
ALTAR DEDICAT AL CULTE IMPERIAL
L’any 1919 es va trobar un altar monolític de marbre blanc amb la inscripció NUMINI AUGUST(i/orum). Actualment la peça està dipositada al museu Museu Nacional Arqueològic de Tarragona. Aquest altar estava situat al centre de l’orchestra del teatre i servia per donar cobertura material al culte imperial, manifestació cívico-religiosa difosa per tot l’imperi a partir del govern d’August. L’altar o ara exemplifica l’estreta vinculació de les cerimònies del culte imperial amb els monumentals edificis públics en època romana, especialment en els teatres.
MARMORITZACIÓ
En un segon moment de la vida del teatre (a mitjan segle I dC.) es va marbrar l’edifici. El marbre, un material de prestigi, va ser utilitzat en el revestiment de nínxols, exedres, cancells de protecció i separació de l’orchestra, i d’altres espais. En l’actualitat encara es poden apreciar placats de marbre a les primeres graderia de la imma cavea, un sector privilegiat reservat als equites (cavallers), l’elit urbana de Tàrraco.
CICLES ESCULTÒRICS
Conjunt d’escultures recuperades de l’entorn del teatre que decoraven la gran façana escènica. Aquest dossier escultòric representa emperadors i/o membres del consistori imperial, que es succeïen en forma de cicles dinàstics. Destaca una gran escultura d’August togat com a summe pontífex i els seus hereus, així com de Claudi, Neró y Britànic. També es documenten tres escultures descalces, vestides amb cuirasses, en actitud heroica, que pertanyen a la dinastia flàvia (Vespasià, Tit i Domicià).
FAÇANA POSTERIOR
Malgrat que la façana del teatre de Tàrraco no s’ha conservat, gràcies a l’estudi de les proporcions de les restes arqueològiques i l’existència de nombrosos paral·lelismes arquitectònics al llarg de la geografia de l’Imperi, podem restituir-la de manera aproximada. Un cas il·lustratiu és el teatre d’Orange (França), construït en època d’August (principis del segle I dC.), que tindria analogies amb el de Tàrraco.
FAÇANA ESCÈNICA
La façana escènica (scaenae fons) del teatre de Tàrraco estava estructurada en tres nivells o pisos. Tot i no haver-se conservat la entitat arquitectònica, a partir de l’anàlisi i l’estudi de diferents elements (columnes, capitells, frisos, escultures…) és possible de restituir la seva fisonomia original. Diversos nínxols allotjaven al seu interior escultures pertinents a cicles dinàstics imperials, en concret, s’han recuperat restes corresponents a les dinasties julio-clàudia i flàvia.
ELEMENTS ARQUITECTÒNICS
La gran façana escènica (frons scaenae) del teatre de Tàrraco ha pogut restituir-se gràcies al laboriós treball dels arqueòlegs a partir de diferents elements arquitectònics recuperats del jaciment. En l’actualitat aquestes restes estan dipositades o exposades al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona. Es tracta d’un ampli dossier de bases, fusts i capitells pertinents a columnes corínties, arquitraus, cornises i frisos epigràfics de diferents mides, procedents de diversos espais de les tres franges de la façana. Com a material es va fer servir pedra calcària local tipus Mèdol, estucada i pintada.
NIMFEU
Els equipaments del teatre romà de Tàrraco es completaven amb l’existència d’un nimfeu o una font monumental, les restes del qual es poden apreciar actualment. El nimfeu devia allotjar, al marge d’una font, una façana de pilastres, un estanc d’aigua i una zona enjardinada decorada amb craters monumentals de marbre. Aquest espai obert devia tenir nínxols i exedres en les quals hi hauria escultures i altres elements decoratius. Devia ser un lloc dedicat al descans, el passeig i l’oci dels assistents als espectacles teatrals, que exemplifica l’alt grau de sofisticació de la societat romana tarraconense.
TRIBUNES
Malgrat que la façana del teatre de Tàrraco no s’ha conservat, gràcies a l’estudi de les proporcions de les restes arqueològiques i l’existència de nombrosos paral·lelismes arquitectònics al llarg de la geografia de l’Imperi, podem restituir-la de manera aproximada. Un cas il·lustratiu és el teatre d’Orange (França), construït en època d’August (principis del segle I dC.), que tindria analogies amb el de Tàrraco.
MURS RADIALS
En una intervenció arqueològica realitzada al carrer Caputxins els anys 1985 i 1988 es van documentar tres murs, avui dia visibles, que pertanyien al teatre. Es tracta dels fonaments de la façana exterior de l’edifici, sustentada sobre un criptopòrtic o galeria anular constituïda per diversos murs radials. A partir d’aquestes dades, encara que disperses, els arqueòlegs han pogut restituir la planta completa del teatre de Tàrraco, n’han definit l’extensió i la caracterització material.
RESTES CONSERVADES
La part del teatre que es conserva millor és la que pertany a l’orchestra, el semicercle del davant de l’escenari de 20,50 m de diàmetre, que realitzava la funció de distribuïdor central dels elements característics de l’edifici públic. En l’actualitat, al seu voltat s’hi conserva part de les cinc primeres grades, cobertes de placa de marbre i entravessades per tres escales radials. Gràcies a l’estudi de les restes arquitectòniques i a les fotografies de principis del segle XX, els arqueòlegs han pogut restituir la fisonomia original d’aquesta part del teatre.
VELUM
Amb l’objectiu que els espectadors del teatre no patissin el rigor del sol, s’hi disposava un velum que cobria la graderia del públic. El velum, un entramat de veles que quedaven fixades a la part superior de l’edifici, era generalment desplegat per mariners especialitzats en el maneig de pals i cordes. La presència del velum, ben documentada en altres edificis d’espectacles de la geografia de l’imperi roman, mostra l’alt grau de sofisticació tècnica adscrita a aquestes monumentals construccions.
COL·LABORADORS:
PATROCINADOR:
